Rock Fest i KISS

Bona nit guapíssimes i guapíssims del meu cor.

Acabat el dia i abans d’anar al sobre, i més que res perquè no me’ls trec del cap, volia parlar-vos de Kiss,…..res, quatre ratlletes, però que sigui el meu petit homenatge a aquesta banda que em van robar el cor fa tres anys, quan els vaig descobrir al Rock Fest i enguany me l’han tornat a robar….ara mateix, estic sense cor, el tenen ells…

Va resultar que aquest any vaig gaudir molt amb Phil Campbell and The Bastard Sons, amb Doro, amb Megadeth, amb Judas Priest i per culminar el dia fantàstic, amb Kiss.

I sabeu una cosa? Què grans són aquesta gent, i no ho dic per les plataformes que es posen sota els peus que els fan créixer mig pam. Et poden agradar musicalment, més o menys, però l’espectacle que munten, que preparen per fer gaudir la gent no té cap mena de discussió, de dubte. L’espectacle que munten de color, de llums, de pirotècnia, de foc, la manera que tenen d’interactuar amb la gent, parlant, fent bromes, el Gene Simmons traient la llengua a cada moment, llengua que li arriba al pit pràcticament….redéu, quin bistec! i fent insinuacions a noies del públic, tocant-se els genitals….però tot seguint un guió que el fa així, és el seu rol. El Paul Stanley amb aquell posat que sembla que sí però no, girant-se i remenant el culet, i fent un ball que ratlla el ridícul,….però també en el seu guió i seguit el seu rol. L’Eric Singer, l’altra guitarra i el bateria podiem dir que són els més “normals” del grup, dintre de l’estil que ja tenen Kiss, però no destaquen per fer res especial.

Tot plegat però fa que un concert en viu sigui inoblidable, perquè ells fan que així sigui, perquè busquen tots els detalls, tant en els fets com en els moments. Per exemple, sabeu que normalment quan acaba un concert, els guitarres i baixos regalen la pua que han fet servir i el bateria llença les baquetes al públic? Doncs aquesta gent, van regalar….potser un centenar de pues, les portaven enganxades sota les guitarres i el baix, i als micros que estaven amb el seu trípode, també n’estaven plens i mentre anaven cantant, anaven llençant pues al públic, un bon grapat a cada cançó. I quan va acabar el concert, el bateria va regalar les dues a una persona del públic, però no les va llençar, va dir…..per tu, i les va donar a un afortunat/da.

Vaja, que des d’aquí vull felicitar a aquest grup i expressar també el meu “dolor” de saber que no els podré veure més, doncs la gira es diu End of the Road, i és la seva gira de comiat dels escenaris….què hi farem, ja són grans , la veritat.

Tots aquests que els coneixem de tota la vida….naturalment, tenen una pila d’anys, perquè quan nosaltres érem “petits” ells ja hi eren….i ara, doncs clar, és el Park Jurassic cantant dalt d’un escenari.

Els anys passen per tots i sabeu?? Tinc son i me’n vaig al sobre!!

Passeu un gran dia….o gran nit, feu el bé, somrieu, ajudeu a qui ho necessiti i no feu res que jo no faria, eh??

Molta força als lluitadors i molts ànims.

Namasté

Com que avui us he atabalat amb el que vaig viure ahir, us diré que Igor Stravinski em va donar la raó quan va dir: “No n’hi ha prou amb sentir la música; a més cal veure-la”

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.